Creences de la mestra en l'observació

 Identifica quines són les creences de la mestra en l’observació

L’observació que vaig explicar al meu bloc està feta per jo mateixa, per aquest motiu parlaré de les meves creences que van estar presents, no només en el dia de l’observació sinó també el per què d’un material i no l’altre i el tipus d’agrupament.

Per començar, la base de l’activitat estava en el material natural que havíem recopilat de la platja. Hem de fer conscients als nens que no només podem divertir-nos i aprendre amb les joguines de les botigues sinó que en el nostre entorn, i sense gastar diners, podem trobar material molt interessant, divertit i a l’abast de tots.  Com era ja la segona sessió d’observació, junt amb aquest material hi vam afegir elements per fer transvasaments. El fet d’anar introduint material era degut a que l’aprenentatge dels nens havia d’anar evolucionant.

Un altre creença que vull destacar és treballar amb un nombre reduït d’infants. Malgrat que no sempre sigui possible, cal fer-ho. D’aquesta manera els infants poden rebre una atenció més individualitzada i poden aprofundir en la relació amb els seus companys. A més, pel observador és molt més senzill, en el sentit que, es pot adonar amb més facilitat de possibles dificultats dels nens, intervenir amb tranquil·litat, etc. Si treballem en petit grup, el material que hem de posar al seu abast no és tant com si ho féssim per a tota la classe.

Una creença que compartia amb els meus companys era la de reunir-nos, després de cada sessió, per parlar de com s’havia desenvolupat l’activitat, quins aspectes havien funcionat i quins no. Amb la finalitat de poder millorar i proposar els materials de diferent manera. Personalment, és imprescindible reflexionar abans i després de fer, i no deixar les coses en l’aire com si no haguessin passat.

També, una creença que va estar present al llarg de tota l’observació és l’actitud d’espera i transmetre seguretat i confiança. Jo estava asseguda a una cadira, apuntant i observant sense perdre detall d’allò que feia l’infant observat. Malgrat que no intervenia en el joc dels infants, si que estava disponible cap a ells, podien accedir a mi en qualsevol moment, si ells ho necessitaven. Una mirada, un somriure o un gest eren estratègies que vaig decidir adoptar per tal que els nens es sentissin acollits, segurs de les accions que feien, en definitiva, reconeguts pels adults presents.

I ja per acabar, com el temps és un concepte tant abstracte pels infants vam decidir utilitzar l’estratègia de cinc minuts abans de finalitzar la sessió, avisar als nens. D’aquesta manera, ells s’anirien fent a la idea que el joc estaria a punt d’acabar i que tornarien a la seva aula en breu. 

Les etiquetes d’aquesta publicació estan relacionades amb la identificació de les pròpies creences i concepcions, per tant, estic reflexionant sobre el meu procés d’aprenentatge; i també, amb la competència d’identificar els marcs teòrics que qüestionen les nostres pràctiques, ja que les decisions que preníem estan lligades amb una concepció.  

Cas Centre Infantil

Cas elaborat arrel d'haver fet el de Susana

Estam al pati d’un centre infantil amb nens de diverses edats, els més grans són els de la classe de 2-3 anys. Un grupet de quatre nens de dita edat estan jugant amb els cotxes i les bicicletes, hi ha un total de sis vehicles, tres de cada. Els quatre nens volen jugar amb els cotxets, però no hi ha els suficients per a que aquests disposin d’un cotxe cadascú, un d’ells hauria de quedar-se amb una bicicleta. L’educadora s’adona d’aquest petit conflicte, deixa temps per veure si ho saben solucionar ells mateixos o si necessiten la seva intervenció. Com veu que l’assumpte no millora, decideix apropar-se i demanar què passa als quatre protagonistes de la història. Diuen la seva versió, com tots volen una bicicleta i no es posen d’acord, la mestra decideix transmetre valors com el compartir i l’empatia. Els hi dóna una possibilitat que consisteix en que un d’ells agafi una bicicleta i que es vagin intercanviant els vehicles, així tots poden gaudir. 

Les estiquetes que apareixen en aquesta entrada estan relacionades amb el procés que he fet en el moment d'elaborar aquest cas. És una situació molt comú que podem presenciar en els espais on hi conviuen infants i que no sempre sabem com actuar. L'actuació de la mestra es justifica a través d'unes teories estudiades i segons el que, també, jo faria. 

DAFO. Estratègies plantejades

Estratègies plantejades posteriors a un anàlisi DAFO 

Les estratègies que em plantejaria per a poder transformar les debilitats en fortaleses seria la de fer veure al meu equip de feina la importància de fer un treball cooperatiu entre tots, ja que tots compartim el mateix lloc de feina durant moltes hores diàries, així com també objectius educatius i gustos laborals. No tots tenim perquè pensar de la mateixa manera, però si tenir clar que la diversitat d’opinions, idees, metodologies, ens enriqueixen. És imprescindible que entre els companys ens ajudem en cas de tenir dubtes, i no voler anar d’amagat. En el sentit de, un educador pensa una activitat molt atractiva, però per a que els demés no la copiïn no la explica als seus companys.

Per a tractar la rigidesa dels horaris, malgrat que sovint ja vingui imposat del centre, observaria i escoltaria les actituds dels infants. Ells són els màxims protagonistes de la jornada escolar. Un exemple d’això seria, en l’horari posa que després del pati, hi ha que fer l’activitat però ens adonem que, quan arribem de l’esplai els infants estan molt alterats i de vegades, una mica cansats. Si volem que l’activitat plantejada surti bé i que els nens gaudeixin fent-la serà convenient cercar un altre moment. Per exemple, abans d’anar al patí i després d’haver esmorzat. I després del patí podríem dedicar el temps a treballar hàbits d’higiene o descans. 

Una fortalesa que em va agradar molt del centre és la implicació que tenen les famílies dins el centre, a més de la conscienciació que tenen d’allò que estan treballant dins l’aula. Una estratègia que adoptaria també, seria la de demanar la seva ajuda per a poder crear espais d’aprenentatges, activitats, etc. Per exemple, si vull fer la panera dels tresors a l’aula de nadons, enviaria una circular a les famílies o a principi de curs, explicaria què treballaríem durant els propers mesos, què és i en què consisteix dit joc. Així com també, la importància de les rutines a edats tant primerenques. A més, a dia d’avui, les retallades estan afectant al nombre d’infants per aula, al mateix temps que la ràtio d’educadors disminueix, per aquest motiu una idea positiva seria la de demanar ajuda a les famílies en assistir algun dia, sempre que fos possible i sense obligar a ningú,  a l’escoleta per participar en el desenvolupament de les activitats. D’aquesta manera, no només ajudaria a l’educador del seu fill sinó que col·laboraria i viuria de primera mà, un dia dins l’aula.

Un altre estratègia que m’agradaria posar en pràctica seria la  d’organitzar l’aula amb els meus alumnes. Sóc conscient que això amb els infants del centre infantil no és pot fer perquè són massa petits, però ja quan van a l’escola, es podria provar. No sé si tindria èxit però per intentar-ho que no sigui. Penso que si tenim clar que un centre ha d’estar adaptat a les necessitats dels nens, per què no ho podem fer ells amb la nostra ajuda? Pot ser un bon treball si anem fent preguntes als infants de per què volen posar les coses a una banda i no a l’altre. Al mateix temps s’estaria treballant el treball en equip, l’escolta als companys, arribar a un acord, etc. Una sèrie d’habilitats i competències que aniran aprenent al llarg de la seva vida.  

Les amenaces i oportunitats que ens planteja el context del centre on jo vaig fer pràctiques, les hem d’analitzar amb profunditat i veure que dels aspectes negatius, en podem treure qualque cosa positiva. L’amenaça que he comentat fent l’anàlisi DAFO era la que, molt a prop del centre infantil es troba la Llar d’infants, és a dir, els nens que estan a càrrec de Serveis Socials. Personalment, ho veig com una amenaça perquè tots són enviats al mateix lloc i no els distribueixen per diferents centres. D’aquesta manera, els infants, solen estar en contacte amb els iguals que ja coneixen de la Llar. Malgrat que ho anomeni com amenaça, vull deixar clar que no menyspreu a cap infant ja que tinc claríssim que TOTS tenen DRETS a ser estimats, escoltats i valorats. Al mateix temps que, la varietat és riquesa i que de totes les situacions aprenem. Una estratègia que cal tenir present és no etiquetar als nens per la seva situació, per un passat, per un físic, etc. La favorable situació del centre és molt positiva, en el sentit que estem enmig de la ciutat i tenim diversos estais públics molt a prop. Com educadora, ho aprofitaria en el sentit de fer sortides pels carrers, anar caminant a fer visites al mercat, a la platja, al centre de salut per veure una ambulància, a l’escola on anirem dins uns mesos, etc. En altres paraules, durant el curs hem estat treballant amb els infants com fer un tren per anar de la classe al menjador,  i ara per a poder aplicar-ho fora de l’escola, fem una sortida a un parc que està molt a prop, on aprofitarem per esmorzar a l’aire lliure.

En aquesta publicació, les competències que he volgut etiquetar estan relacionades sobre l’anàlisi, preguntes i reflexions sobre el funcionament del centre on vaig fer pràctiques. Les dues etiquetes que he triat estan, estretament, lligades amb el que jo he parlat al llarg de l’entrada. 

Descripció real d'una observació passada

Descripció d'una observació real

A continuació, vos mostro una narració descriptiva de les interaccions que fa un infant amb una sèrie de materials naturals de la platja junt amb elements per fer transvasaments, que els hi vam proposar. En aquesta activitat hi havia 5 infants més però en el meu cas, em vaig centrar en un sol nen, en Pau.  Per concretar una mica més, és en l’escola “Venda d’Arabí” en una aula de P3.

Aquesta observació, d’uns 15-20 minuts, és la segona que faig. Cada vegada són els mateixos infants que participen, per tant, podem observar quins són els aprenentatges que van adquirint i els seus progressos. A més, després de cada sessió, els companys i jo ens reuníem i comentaven com havia anat. Per tal de poder millorar i proposar els materials d’altres maneres.

En Pau ha sortit molt content a la terrassa; el primer que ha fet ha set agafar un embut petit, ha començat a manipular la sorra, ha agafat les culleres de fusta, intenta que la sorra passi per un tub fi, encara que no ho aconsegueix. A continuació ha agafat un got de plàstic, ha descobert que té forats. S’ha girat i ha trobat les vieires, n’agafa una, la deixa, agafa un embut i el planta dins la safata de la sorra, li tira sorra. Seguidament ve na Maria, però ell es posa dret, abandona el que està fent, dóna voltes per l’espai fins que agafa un colador; torna a la safata, introdueix sorra dins l’embut, que ja tenia, i veu com la sorra cau pel forat. Fica petxines dins l’embut, les tapa amb la sorra, torna a posar petxines, les tapa. Quan l’ha tingut ple, s’aixeca i va a buscar un parell de tubs, no comença cap tipus d’activitat, sinó que els deixa al seu costat. També molt a prop, hi té còdols, els agafa i els col·loca dins la safata. Agafa sorra amb el colador i ho posa tot dins l’embut. Quan el té ple, el buida. Posa les petxines més petites dins un colador, comprova si passen dins el tub. S’aixeca per agafar dos ampolles petites, torna al seu lloc per omplir-les, comença a fer transvasaments entre la botella i el colador, ho torna a fer dues vegades més. Tira sorra per damunt d’un còdol, està utilitzant les vieires de tobogan ja que està llançant sorra per elles fins que arriben a la safata. Amb un colador que té a les mans, mou la sorra per dins la safata. Agafa la cullera de nou, intenta posar la sorra de la cullera dins la botella, s’espolsa la mà. Després buida una botella, la sorra la posa damunt una vieira i l’enterra. Treu els còdols que havia enterrat, es despista durant uns segons perquè ha sentit la remor d’un camió. Torna al seu procés d’aprenentatge molt convençut; li diu a na Maria que li torni la cullera, agafa també, un envàs de iogurt i l’ompli de sorra. Al seu costat ha trobat diversos elements: el cullerot i el colador, els utilitza alternativament, va donant cops al colador per a que càpiga més sorra dins; es dóna compte que l’envàs del iogurt té forats per baix i que si l’aixeca la sorra surt. Seguidament, agafa un got, mira pel seu voltant fins que decideix omplir la botella petita, primer amb la cullera i després amb la mà; quan se li cau l’arena per damunt la mà diu “Quina pudor!”. S’espolsa i es posa a jugar amb els còdols, els xoca un i l’altre. Ha sentit una companya que li diu a l’altre “no se come”, en Pau ho repeteix. Posa vieires petites dins una botella, primerament les agafa d’una en una però, a poc a poc, n’agafa un grapat dins la mà. Es posa la botella a l’ull i mira dins, li dóna cops mirant com les petxines es mouen. Segueix amb la botella i pendent de Laia, una de les seves companyes, que busca les culleres. Tornant a la botella, li dóna la volta per fer un transvasament de la botella al colador, però les vieires no surten; passa el dit dins les botelles i les treu a poc a poc, intenta de nou que caiguin sacsejant-la. Quan les té totes fora, les tapa amb la sorra. Posa un grupet de còdols dins la safata, per deixar lloc mou la sorra així com altres pedres. Agafa un embut i es queda mirant com surt la sorra, després agafa un got de plàstic i comença a fer el transvasament de l’embut al got. Quan aquest darrer està ple, el situa dalt les pedres, a una petita distància, i observa com la sorra cau damunt els còdols deixant-los tapats.

Cinc minuts abans de donar per finalitzada la sessió, s’avisa als infants. Amb la finalitat que siguin conscients que en breu hauran de tornar a la seva aula.

En aquesta entrada he utilitzat les següents etiquetes perquè penso que són les que més s'identifiquen amb el meu procés d'aprenentatge quan jo estava observant, és a dir, jo observava amb una finalitat, descrivint la interacció que feia l'infant amb el material exposat. I en tot moment, intentava trobar la relació entre la teoria rebuda a classe i el que veia amb els meus propis ulls.